“No hi ha lloc per a una societat compromesa amb la dignitat de la persona si no protegeix la vida dels més indefensos, sigui quin sigui l’edat o grau de desenvolupament”. Són paraules de Benigno Blanco, vicepresident i portaveu del Foro Español de la Familia, una confederació de més de 5.000 associacions, i deixen clar la filosofia del moviment antiavortista Pro-Vida. El moviment té els seus orígens als EUA, quan el 1973, el Tribunal Suprem va incloure l’avortament dins els drets constitucionals. Des d’aleshores, tot un seguit d’organitzacions van començar a defendre a ultrança el respecte a la vida des del moment de la concepció. “El moviment Pro-Vida està recolzat per l’Església catòlica i les fundacions americanes. Amb diners és fàcil mobilitzar la gent”, explica Rebecca Gomperts, la doctora fundadora de l’organització holandesa a favor de l’avortament Women on Waves.

Tot i que moltes d’aquestes associacions es declaren aconfessionals, promulguen arguments similars a moltes religions pel que fa a la defensa de la vida de l’ésser humà. “El respecte a la vida és un valor universal compartit per totes les persones que busquen el bé comú, no només un valor exclusiu de les religions. El nostre col•lectiu es troba d’acord amb totes les posicions defensades per la majoria de religions, en particular de l’església catòlica i els protestants evangèlics”, explica Paul Ginoux Defermon, del col•lectiu Pro-Vida francès 30 ans ça suffit, que agrupa deu associacions i uns 100.000 adherits.

Divergència d’opinions

La situació europea pel que fa a l’avortament depèn de la legislació de cada país. I per a les associacions Pro-Vida no és fonamental una legislació comú europea en matèria d’avortament. “Cal que cada país tingui una política ferma de prohibició de l’avortament juntament amb una justa política d’acollida a la vida”, explica Paul Defermon. Per a Rebecca Gomperts, tampoc cal estandarditzar una mateixa llei a la UE, però considera que “tots els països de la Unió, d’alguna manera, haurien de legalitzar l’avortament”.

Durant l’època comunista, a Polònia l’avortament era “lliure i gratuït”. El 1993, després de la pressió de les associacions Pro-Vida, s’afegeix una acta a la legislació polonesa que restringeix la llei. El president de la Federació Polonesa del Moviment Pro-Vida, Pawel Wosicki, no es sorprèn del creixement d’aquest moviment a Polònia a partir de l’aprovació de la nova llei “El Centre de Recerca d’Opinió Pública (CBOS), un del centres de recerca més importants a Polònia, revela que l’acceptació de l’avortament ha baixat”. Segons el CBOS, el 1997, un 65% dels polonesos estimaven que “si una dona ho decidia, podia avortar durant les primeres setmanes de l’embaràs” (sense precisar les condicions). Avui dia només un 44% del polonesos pemsen així.

A Portugal, l‘11 de febrer es celebrarà un referèndum sobre l’avortament. “Esperem que els electors portuguesos seran prou lúcids per no fer el mateix error funest que els parlamentaris francesos el 1974 despenalitzant l’avortament”, declara Paul Deferemon, i afegeix: “A França, des de 1975, el número d’avortaments ha passat del voltant de 60.000 a 220.000 de mitjana per any”. Per a la seva banda, Wosicki opina: “Els referèndums sobre el dret a viure són un malentès. El dret fonamental a viure no pot ser sotmès a votació ni sotmès al pensament de la majoria”.

Endurir les lleis, però, no és potser la manera d’acabar amb l’augment del número d’embarassos no desitjats. En els països amb legislacions més dures contra l’avortament, hi ha el risc dels avortaments il•legals o de què les dones viatgin a països amb legislacions més permissives per avortar. “El turisme avortiu és trist i es deu a les clíniques mediàtiques abortives que només miren pel seu propi benefici”, explica Pawel Wosicki.

Mare o embrió

“El dret a viure de la mare té preferència davant del dret a viure de l’embrió”, explica la doctora de Women on waves. Per a ella, el més important és la salut de la mare. “Per què obligar una dona a tenir un fill si no el pot tenir?”, es pregunta. El president del Foro Español de la Familia, però, no pensa el mateix: “No té res a veure la qüestió de l’avortament amb l’eventual dret de les dones sobre el seu cos, sinó que es tracta de la qüestió de si la dona té dret a disposar del cos del seu fill fins al punt d’acabar amb la seva vida”.

Glòria, de 40 anys, va avortar el 1991. “Avortar no és un plaer, és una decisió. Una decisió que cada dona assumeix per a les raons que siguin. Potser, el moviment Pro-Vida hauria de deixar de jugar amb la culpabilitat de les dones i invertir part dels seus esforços en una bona educació sexual i proporcionar facilitats perquè les dones tirin endavant un fill. Potser així, les coses canviarien”.

‘Women on waves’: salvavides o croada mediàtica?

La interrupció de l’embaràs és l’operació més practicada després de la de cataractes. És una realitat que denuncia mediàtica ONG neerlandesa ‘Women on Waves’.

Què fa ‘Women on Waves‘?

A Portugal tenen lloc uns 20.000 avortaments cada any, entre els quals 5.000 acaben malament. En el seu vaixell, la tripulació mèdica del “Borndiep”, el vaixell de ‘Women on waves’ pot practicar, en aigües de països que prohibeixen la interrupció de l’embaràs, avortaments fins a les 8 setmanes d’embaràs i lliurar píndoles abortives sense que les dones corrin riscs judicials. La seva primera missió s’adreça a sensibilitzar el problema, proposant sobretot per Internet maneres “d’auto-avortament”, com la píndola del dia després.

Qui funda aquesta ONG mediàtica?

En l’origen d’aquesta iniciativa es troba una metgessa del “Rainbow Warrior”, Rebecca Gomperts, de 41 anys. Després d’un viatge a Mèxic, on defensa les dones forçades a avortaments il·legals, decideix emprendre tota sola aquest projecte, en el seu estudi d’Amsterdam. L’any 2000 declarava a Alternet: “Veia aquestes dones amb tanta necessitat i tan vulnerables que, primerament vaig imaginar que un vaixell que ajudes a avortar a 20 o 30 dones diàries seria un veritable servei. Avui es tracta més de ser un portaveu de la causa i segueix sent difícil trobar finançaments”.

‘Brunzit’ mediàtic o força política real?

Els resultats de les campanyes dutes a terme són minsos : a Irlanda, el 2001, no es va poder realitzar cap avortament per raó de manca de garantia jurídica. A Polònia, la presència del vaixell va provocar un sobresalt de les associacions feministes que van proposar una llei, que després va ser refusada, a la Duma. El 2004, va ser la força militar de les autoritats portugueses amb les que va xocar l’impuls de l’ONG. Però l’elecció de l’operació cop de puny, visiblement heretada de la seva germana gran “Greenpeace”, s’ha beneficiat d’una impressionant cobertura mediàtica: més de 20 hores de televisió i uns 700 articles tant a Portugal com a la premsa internacional. El 2007, el govern socialista de José Sòcrates decideix organitzar un referèndum.

Autora: Silvia Filipe

Traductor:Josep Verde