Yann Tiersen: “M’agrada treballar sense una direcció concreta”

Dies abans del concert de Yann Tiersen a la sala Razzmataz a Barcelona, les entrades s’havien exhaurit. El públic català tenia ganes de delectar-se amb la música preciosista d’un compositor que molts associen encara a la banda sonora de dues de les pel·lícules europees que han tingut més èxit en els últims anys: Amélie [Jean Pierre Jeunet, 2001] i Good Bye Lenin [Wolfgang Becker, 2003]. Cometen, però, un error: el músic francès presenta On Tour, un disc explosiu i energètic gravat en viu en la gira de presentació del seu anterior disc Les retrouvailles. Què ha portat Yann Tiersen a trencar amb la seva imatge d’arranjador de melodies suggeridores?

Quan la gent comença a desfilar cap a la sortida, la feina tot just acaba de començar per a nosaltres. Baixem les escales que duen al camerino de la sala barcelonesa Razzmatazz, un espai pel qual han passat el bo i millor dels grups de rock mundial i sobre el qual existeixen innombrables llegendes de sexe, drogues i rock-and-roll. El que ens trobem, però, és molt més prosaic: un grup de gent que fa un ressopó al voltant d’una taula mentre es relaxen de l’esforç tot bevent unes copes de vi i unes cerveses.

De seguida, ens col·loquen en una petita sala annexa a l’improvisat menjador i ens ofereixen una cervesa. A l’instant, apareix Yann Tiersen amb un gintònic a la mà. Després d’unes breus i protocol·làries presentacions arriba el moment de l’entrevista. “A què es deu aquest canvi de registre?”. “He optat per l’energia de la guitarra elèctrica per retrobar una mica de frescor en la meva feina”, ens contesta un cantant que té ja 36 anys i més de deu de carrera a les seves esquenes.

Tiersen intenta llavors relativitzar el canvi. El que inicialment “va desencadenar la meva passió per la música va ser el rock”, ens explica. A principi dels 80, Joy Division i Nick Cave es converteixen llavors en les referències d’un jove Tiersen que col·labora en nombrosos grups de rock a Rennes i deixa penjats els seus estudis al conservatori.

En el laboratori del doctor Tiersen

Backstage at Barcelona’s Razzmatazz (Photo: Gonzalo Ovejero/ almostdesign.com)

“Al final de l’adolescència, però, vaig descobrir que els instruments acústics em permetien experimentar amb coses noves”, afegeix fent referència als instruments clàssics que va aprendre a tocar al llarg de la infància: el piano i el violí. Retornant al conservatori, amplia llavors el seu interès a tot tipus d’eines i maquinetes musicals: el clavicèmbal, les ones martenot [instrument de música electrònica], la mandolina, el piano de joguina, etc… L’ús dels quals esdevindrà amb el pas del temps la seva signatura d’artista.

“Per a mi, el més important en el procés creatiu és una feina d’assaig, és no saber exactament on vaig”, expressa de forma apassionada. Però com deu composar aleshores, em pregunto interiorment? Ràpidament, ens dóna llavors un exemple del seu intuïtiu procés de gravació: “A Les Retrouvailles vaig agafar una petita base de quinze minuts de bateria i la vaig treballar tant que, al tercer dia de feina, quan vaig acabar la cançó mai hagués imaginat que sonaria d’aquella manera”.

Not a soundtrack musician (Photo: Gonzalo Ovejero/ almostdesign.comEl pes relatiu d’Amélie

Sent coherent amb el seu esperit innovador, l’artista francès ens realitza llavors unes confessions sorprenents: “Considero que la meva feina no és fer música per al cinema. A mi m’agrada treballar sense una direcció concreta i això és completament antinòmic amb la idea de banda sonora, perquè la imatge per si sola ja marca un punt de destí”. Davant d’això no ens estranya gens que tot seguit puntualitzi que la seva feina com a compositor de bandes sonores és “episòdica” i que es redueix al seu treball a Good Bye Lenin.

Però quin paper ha tingut llavors Amélie en la seva vida artística? La pel·lícula que el va dur a ser conegut arreu d’Europa. Tot i que admet que “va ser una gran oportunitat” i que va “acceptar de bon gust”, recalca que no s’hi va implicar gaire, que només va escriure “tres cançons noves” i que la resta les va seleccionar d’anteriors àlbums. Treient ferro al que acaba de dir, afirma seguidament que el cinema com a forma d’expressió artística li encanta.

Més enllà del setè art, si hi ha un altre aspecte destacat de la trajectòria de Yann Tiersen és el gran nombre de col·laboracions que ha fet amb cantants del nivell de Dominique A, Neil Hannon, Shannon Wright, Jane Birkin, Françoiz Breut o Stuart A Staples, entre d’altres. Lluny de treballar amb artistes dels quals és fan, Yann Tiersen assegura preferir “treballar amb persones que transiten per camins diferents” pel “gust d’arribar a un resultat comú”. Si bé és cert que reconeix tenir una certa predilecció per la veu femenina.

“Votaré, no tenim elecció”

Vida a Razzmatazz, Barcelona ( Gonzalo Ovejero/ almostdesign.com)

Amb les eleccions presidencials franceses a la cantonada no podem acabar la conversa sense preguntar-li quina serà la seva implicació en la campanya. “Estarem de gira per Amèrica del Sud”, ens comenta mentre dibuixa un mig somriure. Seguidament, però mostra el seu costat més militant: “Votaré, no tenim elecció. Tot i que l’esquerra tingui un programa molt centrista, l’alternativa és pitjor”.

Al llarg de la seva vida artística, Tiersen ha expressat de forma clara les seves idees polítiques. A la segona volta de les eleccions presidencials del 2002, es va posicionar davant la posiblitat de què Le Pen esdevingués president. A més, Tiersen també ha col·laborat amb la cantant francesa de hip hop Diam’s. “Per a mi, haver treballat amb Diam’s és un clar gest polític que necessitava fer, tot i que el rap no sigui necessàriament el que més m’agrada”, explica. Els dos van treballar en un tema reivindicatiu, Ma France à Moi, compromès amb la França dels Banlieue [afores].

Quina és doncs la França de Yann Tiersen? “Crec que França és un país tancat en si mateix tot i que vivim en ple segle XXI i en el context d’Europa”, diu amb fermesa. Posant l’exemple de les diferències que veu entre el públic francès i l’estranger acota: “Els francesos reflexionem massa. Caldria que sabéssim ser més directes, que sabéssim reaccionar”, arribant a la conclusió de què França necessita una “obertura urgent”.

Sense adonar-nos, els quinze minuts de conversa que ens va prometre la promotora del concert s’han acabat. Després de despedir-se de forma professional, Tiersen torna al menjador i atén els membres d’una cadena de televisió. Una cosa m’ha quedat ben clara: Tiersen és un artista en continua reformulació. Un alquimista que busca, incansablement, la pedra filosofal musical.