“Bailando, me paso el día bailando. Y los vecinos mientras tanto no paran de molestar”. Aquesta enganxosa lletra del grup Alaska i los Pegamoides va convertir Bailando en la cançó de l’estiu de 1982 a Espanya. Just després del cop d’Estat del 23-F [1981], arribaven els dies d’or d’un moviment cultural sorgit a Madrid que va sacsejar la jove democràcia espanyola: la Movida.

‘God save the queen’ a la hispana

Tot havia començat a meitat dels 70 de forma espontània. Mentre encara ressonaven les cançons de lluita contra la dictadura, una colla de joves adolescents va preferir centrar la seva mirada en els corrents de pensament artístics postmoderns, emergents en els països occidentals.

Emulant l’estètica i l’actitud transgressora del punk britànic liderat pel grup de música Sex Pistols, el 1978 apareixia el primer grup punk espanyol, Kaka de Luxe. A la nova onada musical sorgida del no res, s’hi va sumar una gran quantitat de pintors, escriptors, dissenyadors, fotògrafs i cineastes amb tres punts en comú: la necessitat de viure la vida al màxim, el gust per trencar les normes convencionals i el fet d’haver triat Madrid com a teatre d’operacions.

La casa de la parella de pintors Costus, al populós barri de Malasaña a Madrid, va ser un dels llocs de trobada d’aquest moviment sense manifest fundacional. Allà es van conèixer els autèntics símbols de la Movida madrileña: Olvido Gara (més coneguda com Alaska), Fabio McNamara i Pedro Almodóvar.

Dadà a la dècada dels 80

Enmig d’una atmosfera de gran creativitat, van sorgir projectes esbojarrats com la pel·lículaPepi, Luci, Bom y otras chicas del montón [Pedro Almodóvar, 1980]. Sexe no convencional, drogues i música són l’argument de l’obra d’un jove Almodóvar encara desconegut pel gran públic. El film recobra l’herència surrealista d’escandalitzar la burgesia i s’acosta a l’estètica incorrecta del director nord-americà John Waters. Els protagonistes? Els propis artistes de la Movida. Conjuntament amb fotògrafs com Pablo Pérez Minguez o Alberto Garcia-Alix, el director manxec es convertia en un dels cronistes privilegiats d’un corrent que es va estendre ràpidament a les altres grans ciutats espanyoles.

Mica en mica, els discs de grups com Radio Futura, Gabinete Caligari o Loquillo y los Trogloditas van multiplicar les seves vendes. Les pintures de Costus, les fotografies d’Ouka Lele i els dissenys de Ceseepe van començar a exposar-se en les galeries d’art més valorades de la capital. I de les galeries a les festes de la jet-set només hi havia un pas, com va demostrar la visita a Madrid del guru del pop-art: Andy Warhol.

L’arribada al poder del Partit Socialista el 1982 va accentuar encara més el camí ascendent de la Movida. La transgressió d’aquells grups d’artistes irreverents era un símbol perfecte per projectar la imatge d’una Espanya moderna a l’exterior. Com potenciar-los? Obrint de bat a bat les portes de Televisió pública Espanyola (TVE) a programes com ‘La Edad de Oro’ o ‘La Bola de Cristal’. Presentat per Alaska, el programa infantil ‘La Bola de Cristal’ va representar un abans i un després de la televisió ibèrica. I és que els lemes de ‘Viva el Mal! Viva el Capital!, la imaginació i l’estètica entre sinistre i ‘glam‘, a través dels quals una generació de nens espanyols va ser educada, mai no han tornat a les ones hertzianes.

Evidentment, no és que l’Espanya conservadora hagués desaparegut de cop. Així ho demostra l’enrenou polític i mediàtic que va generar l’emissió de la cançó Me gusta ser una zorra del grup de punk bilbaí Vulpess a TVE.

Després de la borratxera, la ressaca

Com diria el protagonista central de la pel·lícula de Michael Winterbottom, 24 hour party people, les modes tenen un punt màxim final a partir del qual segueix la seva caiguda en desgràcia. En el cas de la Movida, va tenir conseqüències funestes. A finals dels 80 i en el transcurs de la dècada dels 90, bona part dels seus protagonistes van morir a causa de la seva vida al límit. La immortalitat es cobrava un alt sacrifici humà: la parella Costus, el guitarrista Carlos Berlanga, el cantant Tino Casal o el poeta Eduardo Haro.

D’altres com Alaska o Pedro Almodóvar van saber reciclar la seva carrera a temps. En el cas del director manxec, no només això sinó que va aconseguir que la seva obra transcendís les fronteres espanyoles. Alaska per la seva banda va crear amb Nacho Canut un nou grup de música tecnopop, Fangoria, que encara avui dia té un gran èxit.

Després d’una dècada d’oblit i postergació, la dels 90, l’esperit llibertari i el ‘Do It yourself’ dels 80 comença a recordar-se amb una certa malenconia. No és estrany doncs, que l’Ajuntament de Madrid hagi programat al llarg de l’any passat fins a febrer de 2007 una exposició i un gran nombre de concerts i activitats a l’entorn de les múltiples cares de la Movida. Ni tampoc que es reeditin nombrosos materials de tota mena d’aquella època. 30 anys després del seu naixement, l’esperit hedonista i trencador de la Movida segueix vigent. I és que la qualitat dels seus artistes va ajudar a portar l’Espanya de blanc i negre a la postmodernitat en un temps rècord.