Ànima és un d’aquells mots que anomenen un concepte impossible de demostrar científicament; la seva definició ha ocupat la vida de pensadors de renom sense que s’arribessin a posar d’acord entre ells. I, no obstant, tots som el significat d’aquesta paraula que -més enllà dels matissos- mai ha deixat de significar vida.

Els grecs antics feien servir el mot psykhé (alè) per referir-se a anima i papallona; pel que sabem a través d’Homer, creien que quan una persona moria, la seva ànima -allò immortal de cadascú- sortia volant per la boca com una papallona. Aquella psykhé evoluciona en llatí a psyche (ment) i ánima (ànima), que perd la forma d’insecte alat i perdura com alè d’aire vital. D’allò, les llengües d’arrel llatina han heretat i adaptat aquest buf: coindeixen alma en espanyol i portuguès, âme en francès, anima en italià i ànima en català. Així, ‘animal’ vol dir ‘ésser animat’ (amb ànima). I si l’arrel llatina associa l’ànima amb l’aire, la germànica ho fa amb l’aigua. Una de les llegendes més tradicionals parla de la se(u)la -novament l’ànima- com “allò que flueix i que pertany al llac”, és a dir, l’aigua com a font de vida. De l’arcaic se(u)la arribem al Seele (alemany) i soul (anglès) actuals. En anglès, soul anomena també un estil de música. I també relacionada amb la música però amb un origen eslau existeix la dusza, que a més de l’ànima designa, en polonès, la peça dels instruments de corda sense la qual no podrien trasmetre les vibracions que es converteixen en melodia.

No sabem on situar-la, es confon amb la ment i l’esperit. Potser, com és ella qui ens defineix (de-finire, donar fi), ens està vedat explicar-la. Potser tenir ànima només vol dir preguntar-se per ella. Potser en Gepetto ha estat l’únic coneixedor del seu significat exacte.