Pakistan viu una de les èpoques més cruentes de la seva història, amb atemptats gairebé diaris. Pervez Musharraf, el seu president-dictador, es troba entre les cordes pressionat per tots els fronts possibles. Els islamistes moderats, que fins ara li donaven suport, l’han arribat a titllar d’“assassí”, els talibans han dut la guerra fins al centre mateix de la capital, i l’oposició laica a l’exili no accepta un president amb uniforme militar.

També als aliats internacionals, especialment als Estats Units, cada cop els és més incòmode mantenir la relació amb un govern que no aconsegueix acabar amb la talibanització del nord del país. Ningú està de la seva banda mentre no doni el cop de timó esperat: aconseguir un gran pacte nacional amb els partits polítics per treure el país de l’actual situació. El temps, però, no corre al seu favor, ja que Pakistan espera celebrar eleccions a la tardor i les enquestes recents indiquen que el 64% de la població es declara en contra de la reelecció de Musharraf.

Poc abans d’aquestes eleccions, el 14 d’agost, Pakistan celebra el 60è aniversari de la independència del Regne Unit. Al dia següent, ho fa l’Índia. Ambdós estats havien compartit administració, territori i cultures durant més d’un segle, sota el sostre de l’Imperi Britànic, però amb la independència van decidir dividir el subcontinent indi en dos estats: un de musulmà i un d’hindú. Amb la descolonització, naixia la moderna Commonwealth.

60 anys després, els indicadors econòmics no deixen tan mal parat el govern de Musharraf, que ha aconseguit reduir fortament la inflació i arribar a alts índex de creixement del PIB. Així, la inestabilitat política i la falta de seguretat són en aquest aniversari els principals punts que distingeixen els dos països.

Sense els britànics, la relació de veïnatge en aquestes dècades ha estat més que tensa. Tres guerres han enfrontat els dos països, dues d’elles pel Caixmir. Aquesta confrontació ha provocat una escalada que els ha portat a tots dos a desenvolupar armament nuclear, fet que els ha comportat sancions internacionals durant gairebé tres dècades. Aquestes sancions han perjudicat seriosament les seves economies i només s’han vist alleugerides en els últims anys, quan han començat a col·laborar en la lluita contra el terrorisme.

Tot i així, ambdues economies, però sobretot l’índia, han sabut obrir-se a l’exterior i créixer amb l’impuls de la globalització. Una creixent classe mitjana urbana i una mà d’obra especialitzada atrauen les multinacionals. Juntament amb les reformes econòmiques dutes a terme als 80, han fet que l’Índia se situï entre els països emergents que més creixen econòmicament i que més aporten a l’economia mundial, segons l’últim informe del Fons Monetari Internacional (FMI).

Camí de l’estabilitat

El punt d’inflexió en la mala relació entre els dos estats va arribar amb els atemptats de l’11 de juliol del 2006 als trens de Bombai, perpetrats per islamistes i on van morir 190 persones. Dos mesos després, en la XIV Cimera del Moviment de Països No Alineats, acordaven iniciar un procés de pau per intentar mitigar l’amenaça islamista i posar fi al conflicte pel Caixmir.

L’Índia ha aprofitat aquesta nova situació per apropar-se als Estats Units. Si amb la independència es va configurar de la mà de Nehru en un estat socialista més aviat proper a la Unió Soviètica, ara la geopolítica ha canviat. Per això, la que és la democràcia parlamentària més gran del món, acaba de signar un acord històric amb Estats Units que li permet accedir a tecnologia nuclear civil nort-americana i emmagatzemar combustible nuclear, establint una excepció dins la política de Bush en matèria nuclear.

I mentre l’Índia es converteix en la nova col·lega dels EUA, Pakistan segueix immers en la inestabilitat. Les aliances de la Guerra Freda, durant la qual Pakistan, amb l’ajut de l’administració nord-americana, donava suport als mujaidins per frenar la influència soviètica a l’Àsia Central, queda ara molt lluny.

Una més gran cooperació econòmica entre l’Índia i Pakistan potser pot ajudar a donar el salt definitiu que necessita la regió. Si més no, s’ha donat el primer pas, ja que acaben de signar un acord per impulsar les relacions comercials i amb el qual esperen multiplicar per cinc el volum de comerç bilateral al 2010. La declaració conjunta que va seguir l’acord mostrava un esperit d’enteniment. Després de 60 anys d’anar cadascú per la seva banda, només la col·laboració pot donar l’estabilitat desitjada.