Lituània: una desconeguda al sud del nord

Lituània és un país amb una Història recent agitada. Vilnius, la capital, va canviar dotze vegades de mans el darrer segle. L’última ocupació va ser la soviètica, i durant prop de 40 anys Lituània ha rebut ordres directes des de Moscou.

El riu Vilna creua la ciutat i, com un peatge, aquesta pren el seu nom, així és com es diu Vilnius en lituà. Aquest idioma d’origen indoeuropeu és, juntament amb el letó, dels més antics d’Europa. El parlen –seguit del rus i l’anglès- els tres milions i mig d’habitants d’aquest estat centralista, una població minvant. La taxa d’emigració és elevadísima: quintuplica la mitjana europea. Aviat farà quatre anys que aquesta república bàltica és un dels 27, encara que cap al final de la llista. I fins que la seva inflació no es calmi no disposarà de l’euro.

Riu Vilna (Foto: Jorden Van der Ven)

Ressaca soviètica en un diumenge europeista

Aquest país petit i discret vessa les seves llàgrimes al mar bàltic; unes d’europtimisme, altres de tristor per una transició llarga i confusa. Els lituans l’anomenen ‘post-soviet’. Perdura en aquests temps una aversió cap a Rússia, i és que Rússia perdura a Lituània, ja que el gegant manté les repúbliques bàltiques com a zona d’influència: està molt present en els mitjans de comunicació a través de la ràdio i les cadenes de televisió; i, a diferència de La Unió Europea –excepte Noruega i Polònia- té corresponsals a Vilnius.

Mare i fill jugant davant una església ‘apadrinada’ per la UE(Foto: Jorden Van der Ven)I ha estat precisament per televisió que els lituans han seguit de manera molt solidària les recents eleccions a Ucraïna, amb el desig que els seus veïns s’allunyin de Rússia i dels partits a través dels quals ese perpetua en els governs de l’Est.

Les dos influències més presents i fortes actualment a la capital: temples i anuncis (Foto: Marta Palacín)

Lituània sap bé que en desaparèixer l’omnipresència soviètica és quan cal estar més alerta, perquè la legislació i la societat estan desprotegides davant els primers tentacles del capitalisme, al primer brindis per la independència el va seguir el lament per algunes de les incoherències que es donen en el si d’aquesta capital amb tints provincians. Una d’aquestes -molt gràfica- són els carrers empapelats de publicitat d’ordinadors portàtils, i molts d’aquells models es veuen als bars, mentre el sistema mèdic lituà no estarà informatitzat fins el 2010. Un altre cas és l’arribada de la premsa lliure; lliure de l’Estat per a caure en mans d’editors que extorsionen empreses amb l’amenaça de difondre informació negativa sobre elles. Els pobles necessiten el seu temps, i aquests són només dos exemples que Lituània no ha tingut el seu.

La porta d’un carrer es converteix en un altre carrer, convertit alhora en camp de futbol (Foto: Jorden Van der Ven)

Pel moment, Vilna serà la capital de la cultura el 2009. És per això que els seus carrers es guarneixen amb fotografies i pintures. Carrers amb portes que es converteixen en altres carrers, carrers estrets esquitxats d’esglésies catòliques, alguna ortodoxa i un parell de sinagogues. Els carrers de Vilnius són com un adoquinat tauler d’escacs on, en una partida agonitzant, es baten el pitjor del capitalisme i el rastre resistent de l’època soviètica.

La porta d’un carrer es converteix en un altre carrer (Foto: Jorden Van der Ven)Resisteix a les escoles amb els professors del règim i nens que han nascut independients i a l’espera d’una reforma educativa tan necessària com indefinida. I què se’ls ensenya als alumnes?: Qui som ara, qui vam ser…

Qui és Vilnius? Què és Lituània?

Ningú més que un lituà voldria poder dir-ho. Mentre Riga és oficialment la capital gai del nord i Tallinn el seu casc antic turístic, Vilnius queda més pobra i reflexiva al sud del nord. Es pregunta què ha de dir, què vol dir, fins i tot quin plat gastronòmic és seu o dels invasors. No obstant això, allà està el present, més que a cap dels nostres golafres països colonitzadors. Avui a Lituània és ‘Avui’ i d’això en són conscients molts dels seus ciutadans, amb diferents idees, però en la seva majoria crítics. Com no existeix una identitat marcada i tampoc la pressa per etiquetar-se, es reconeixen desorientats. Paral·lelament a la cerca identitària segueix el procés d’adaptació als estàndards de la Unió Europea. L’agenda de l’enfeinat Parlament així ho confirma.

Hi ha camí a fer, com a tot país, però quan el lituà ha pogut començar ja havia caigut el Mur i la llibertat ha arribat vella i pervertida, conquerida pels altres i amb taques de pols heretades.

Sense l’ajuda de la redacció de Cafebabel Vilnius aquest treball hagués estat senzillament impossible. Amb el seu treball previ, traduccions, apropament al context i el seu esperit crític, el present dossier s’acosta a alguns dels principals reptes del país en l’actualitat.