Suborns mèdics, un costum a Lituània

Això és així en molts països de l’est i no tan de l’est, però en un territori petit com Lituània, amb una de les taxes més baixes de donació d’òrgans i sang, emigració massiva d’especialistes i un endarreriment considerable en tecnologia mèdica, s’agreuja. Aquesta pràctica és el resultat que les institucions heretades de l’època soviètica no s’actualitzin i que els centres privats no constitueixin una alternativa ni assequible ni completa.

Aquesta lenta transició dona lloc no només a suborns, sinó també a grans desigualtats que mantenen Lituània com el quart país de la Unió Europea que compta amb un pitjor sistema mèdic, segons l’informe Health Consumer Powerhouse EHCI 2007. A nivell general, queda només per sobre de Polònia, Bulgària i Letònia. Destaca que a Lituània “està malament o no existeixen” organitzacions de pacients que s’impliquin en preses de decisions, assegurança de negligència sense culpa, registre electrònic -que no es completarà fins el 2010, metge de família el mateix dia o telèfon 24 h / 7 dies per setmana. Moltes mancances que alimenten un indicador alarmant en el país actualment: un elevat número de morts evitables. A l’informe EHCI també es reconeix l’omissió de l’indicador de pagaments ‘sota-taula’ a nivell estadístic per la impossibilitat de recollir les dades d’aquesta pràctica i per a no estigmatitzar a un nombre d’Estats de l’Europa de l’Est, on els pagaments informals no es limiten a serveis sanitaris.

Natalja Keturkiene, portaveu del Ministeri de Salut lituà (Foto: Jorden Van der Ven)

Sistema públic: diagnòstic greu

El rostre institucional d’aquesta situació és la Natalja Keturkiene, portaveu del Ministeri de Salut. Vista de costat, la samarreta de Natalja endevina escot un i directe, tan escàs de picardia com l’organisme al que ella representa. Mentre assegura no conèixer la situació de les empreses farmacèutiques del país ni la relació que tenen aquestes amb el Ministeri, facilita amb gust el programa d’enguany, que té com a principal objectiu: Incrementar la confiança dels pacients en el sistema. Conforme avança el text es proposa també una millora de les condicions dels metges, donat que la desmotivació pels horaris i els salaris -3.055 litas al mes- semblen ser les raons principals de la fuga de cervells i de la corrupció. Actualment hi ha uns 12.000 metges a Lituània, bastants dels quals reben pagaments informals que superen els 2.000 lites. El punt d’acceptació d’aquesta pràctica és tal que fins a 125 litas (40 euros) no és ‘il·legal’, sinó que es considera un ‘regal’.

Trasllat d’un pacient al Santariskiu (Foto: Jorden Van der Ven)Potser les fotocòpies grapades que la Natalja va distribuint aconsegueixin aquesta augment de confiança que desitja el Ministeri de Salut, cosa que no fa el Santariskiu Klinikos, el principal hospital públic de Lituània. És gran, gris, robust, fred, brut. En una paraula i com diuen allà: soviètic. Compta amb 350 habitacions que s’arrengleren en passadissos pràcticament a les fosques. La penombra del principal d’ells -que quasi cega per comparació- permet veure les fotografies descolorides de les diferents esglésies de la capital i, entre elles, un altar improvisat i trist amb un pessebre deformat.

Uns pisos amunt, la jove coordinadora del Departament Nacional de Transplantaments, Julija Sirokova, parla de períodes d’espera que arriben a rondar els 10 anys per tenir un ronyó, però insisteix que “Lituània està a la Unió Europea, i que cal tenir en compte que estem en ple procés; que no estem tan malament”. I quan se li pregunta pels suborns a doctors, s’afanya a dir que al seu departament “no es poden fer aquests favoritismes perquè els perfils de donants són molt específics”, confirmant que en altres sectors es fa. Pel que fa als casos judicials de l’hospital comenta que, amb la independència del país, va passar de no tenir cap cas de negligència -perquè s’encobrien- a tenir-ne “masses”, “degut a la dinàmica dels advocats ‘rapaires’”.

El seu despatx és senzill i buit, fins i tot de descripció. A l’altra banda dels seus murs nuus les portes principals resten obertes per totxos amuntegats al terra; per allà les camilles s’endinsen en una sala de la que pengen cables del sostre, com guirnaldes d’una inauguració llunyana. A mig kilòmetre del Santariskiu, en un centre de recuperació traumatològica, abandonat també a la cuneta de la carretera que fuig de Vilnius, Ruta Ganceviciene -dermatòloga- observa que “la baixa inversió obliga a primar especialitats de primer ordre com la cardiologia relegant a un molt segon terme disciplines com la seva. “Encara amb la bona preparació i que tractem de fer-ho bé”, compara, ella treballa en el sector privat un parell de dies per setmana i considera que la tecnologia de la que disposa és “molt superior”.

Sistema privat: ni alternativa ni soci

Medical Diagnostic Center (Foto: Jorden Van der Ven)Prop del casc antic de la capital sobresurt el Medical Diagnostic Centre. Les seves formes arrodonides, els seus materials pintats de blanc, taronja i blau –lluny de tonalitats soviètiques- el presenten lleuger, com l’interior dels avions. És petit i absolutament asèptic. També el Medical Diagnostic Center (Foto: Jorden Van der Ven)A través d’ un passadís flotant tubular, en el darrer dels seus quatre pisos, s’arriba al despatx del director d’aquest centre considerat el millor de tota Lituània. Entre arxivadors a joc amb l’estanteria, diplomes i orquídies, Laimutis Paškeviius opina que “la mentalitat dels temps soviètics als liberals ha de canviar. Res hi ha gratuït… i menys encara la sanitat”.

Laimutis Paškeviius, director del Medical Diagnostic Center (Foto: Marta Palacín)Als seus 38 anys, Paškeviius és també director de l’Associació d’Hospitals Privats Lituans i considera que en el cas de Lituània “la solució es troba en la col·laboració entre ambdós sistemes”. Espera que les ara anomenades ‘col·laboracions aïllades’ acabin per formalitzar-se amb el nou pla nacional per al sistema sanitari 2007-15. En menys d’un any cal que s’aprovi també un tràmit ordinari per a realitzar pòlisses privades amb pagaments mensuals. Paškeviius és metge i empresari, ha cursat estudis prestigiosos d’ambdues vessants perquè creu fermament que “els directors dels centres no només han de ser metges, sinó també administradors”.

Després de quatre anys al capdavant del Medical Diagnostic Center, primer centre privat en construir-se amb la independència, denuncia la “discriminació als centres privats per part de l’estat” perquè “haurien de fomentar en qualsevol cas la competició, què ens faria millorar a tots”. Però amb una ganyota de resignació afegeix: “la tecnologia arriba aviat, la mentalitat triga més a canviar”. Pot referir-se a la tecnologia del seu centre que, per un acord amb els proveïdors, canvia tota la tecnologia cada dos anys; tot i que no cobreixen tractaments oncològics, per exemple. Pel que fa a l’expedient del centre, és tan net i buit com les seves 10 habitacions -totes individuals-, com els seus esterilitzats quiròfans, que resten com platós solitaris en semipenombra.

(Foto: Marta Palacín)

Servei d’urgències

Sembla que tant els hospitals públics com els privats no existeixin; que siguin com escenaris que representen dos extrems. I sembla que l’únic lloc que realment existeix és el l’Hospital públic d’emergències Vilna, perquè allà es veu sang i es veu gent. Molt silenciosos, com la carretera en obres per la que s’arriba, uns lituans esperen el seu torn; amb esguards perduts que no gosen perdre’s del tot, fins i tot la suor no arriba a fer massa pudor, només olora al concepte ‘suor’. Com ells, el sistema sanitari lituà es manté a l’espera de tractament.

(Inbox foto: porta d’una consulta del servei d’urgències (Foto: Marta Palacín)

El més gran i sincer agraïment a Dionizas Bajarunas, artífex d’aquest article; i també tota la meva gratitud a Jorden Van der Ven, que no només ha ajudat amb moltes de les fotografies